OLORS DEL PARADÍS
Camin a poc a poc per Ramon y Cajal cap al centre de la ciutat. Mir les façanes mig il·luminades pels fanals de baix consum i pens que la ciutat central està prou ben cuidada. Els detalls queden difuminats per la mitja llum. Aquest gener, Maó a la nit és un paradís, com ho era els anys setanta i vuitanta tot l'any. Carrers i places buides per on pots passejar i gaudir dels ambients urbans sense gent, vies netes, buides, solitàries, tal qual l'ambient antic, quan tothom ja sopava i es preparava per anar a dormir.
Entr al carrer Verge de Gràcia i, just travessar el de la Infanta, puig pel carreró de ses Bruixes, una travessa recuperada que tenim en la memòria com una via que feia por, quan de petits hi passàvem ràpidament amb els pares. Avui, açò no obstant, és un recorregut interessant, animat pels dibuixos murals, ara ja una mica deteriorats, que acompanyen el caminar, així com l'enfiladissa que l'hotel Ses Bruixes ha situat sobre la porta de darrere del seu local. Just baixar la suau costa ja som al carrer des Comerç, un carrer curt i agradable, que connecta bé dues vies importants del centre. En el cap de cantó per entrar al carrer de San Fernando en direcció a la sínia des Cuc, reduesc el ritme del meu caminar i quasi m'atur, envoltat per una olor, ja oblidada, que s'escampa pel primer tram de la via: el fum d'una foganya s'estén per la voravia, cau empès per la serena que baixa i inunda aquella part de carrer amb la flaire de la llenya que crema. L'olor és un dels elements més potents per obrir l'arxiu de la memòria.
A final dels anys setanta, alguns joves van començar a llogar cases de camp abandonades, properes a Maó, Sant Lluís, es Castell o Sant Climent, per anar-hi a viure o, simplement, per trobar-se i fer reunions o festes, impulsats pels nous temps que inevitablement haurien de venir. Es tractava d'abandonar la casa dels pares i aconseguir una certa independència, sense la necessitat de sortirne en casar-se, com havia estat sempre la tradició en l'abandonament de la llar familiar. Alguns, també, van anar compaginant els dos àmbits, en funció de les necessitats, i si al llarg de la setmana
vivien a la casa paterna, els caps de setmana i dies de festa partien a dormir a les cases de camp llogades.
Vist en perspectiva, és curiós comprovar com alguns pagesos, vergeters o hortolans havien decidit anar a viure al poble o ciutat els anys seixanta, ja que les oportunitats de feina al món del turisme i la construcció oferien millors perspectives econòmiques. D'aquesta manera, van deixar el camp, que sempre va ser una feina més esclava i dura, i van abandonar les antigues construccions, que, en molts de casos, estaven ben atrotinades. Per contra, els joves més inquiets i alguns estudiants acabats de graduar, que tornaven de la gran ciutat, van cercar l'oportunitat de viure una vida més lligada a la natura i anar reformant i rehabilitant, en funció de les seves possibilitats, les cases abandonades uns decennis abans.
Altres casats, com els que foren Sa Parereta, més tard La Caraba i alguns més, es van transformar en petits restaurants que conservaven l'ambient antic de l'interior de les velles construccions d'hortolans i petits propietaris de terres, i ens atreien per l'autenticitat i l'antiguitat d'aquelles cases rurals, que l'arquitectura dita moderna dels anys seixanta havia depreciat, enfront de construir nous pisos i xalets i, en alguns casos, enderrocar tota construcció que fos antiga i vella, en benefici de la modernització i el progrés de l'illa cap al turisme.
Alguns boers o magatzems lligats a cases de camp abandonades van ser ocupats per tallers o activitats que no necessitaven gaire autoritzacions. De fet, en aquells anys setanta, principi dels vuitanta, a part de l'activitat associativa i de trobada en tots els sentits, a bars, locals i bodegues urbanes, va començar un moviment cap a les cases de camp properes als nuclis urbans, on s'organitzaven tot tipus d'activitats lúdiques, socials, reunions clandestines i festes genials. Però hi havia un element comú a tots aquests llocs que feia que sempre tinguéssim la roba plena d'olor de fum: les foganyes, on cremàvem llenya de pi, d'ullastre o d'alzina, la més difícil de cremar i que més calor aportava, amb què intentàvem escalfar els espais on ens trobàvem, sobretot al camp, però també a molts de bars dels pobles i ciutats. La calefacció era encara un luxe, l'aire condicionat no havia envaït les cases i la fusta cremant era l'únic mitja d'aportar una mica de calor als nostres cossos joves, en realitat poc fredolecs.
En aquell temps, encara hi havia moltes explotacions agrícoles en funcionament arran de camins, boers on les vaques feien nit, mentre de dia pasturaven per les tanques verdes del camp de l'illa. De camí a les cases llogades d'amics i coneguts, només sentir l'olor del boer ja l'associàvem a la vida al camp, juntament amb l'olor d'herba tallada, que a la primavera també envaïa camins i tanques, olors que ens recordaven que el camp era l'espai primitiu de l'illa i l'origen de tot, una activitat que havia perdurat al llarg del temps i que en aquells anys començava a decaure a causa de l'atractiu d'anar a fer de cambrer, guanyant més i sense tant d'esforç, fer de mestre de cases o començar a muntar algun petit negoci lligat al turisme que venia.
Les olors d'aquell temps omplien les nostres vides i estaven plenament associades a les trobades per fer dinars o sopars a les velles cases al mig del camp, però properes a les nostres cases urbanes. Una vida nova, un món nou, que ens semblava un paradís. Mirar el foc en directe, sense cap obstacle pel mig, era una experiència nova per als nostres sentits. Podies quedar embambat, amb els ulls fixos a les flames durant hores, només amb la imaginació lliure i el joc alegre de les espires del foc que ens atreien. I, fins i tot, podíem ser quatre o cinc amics, encallades les mirades a la foganya i el silenci només romput pel cremar de les flames i algun tió que queia del munt inicial. Així passàvem hores i el temps era un tresor que gaudíem en silenci, sense fer res.
En aquells anys, les mil·lenàries llars de foc, els arquitectes les vam traslladar als nous xalets que es construïen a les urbanitzacions, fins i tot a alguns dels pisos que començaven a aparèixer al voltant dels nous barris urbans. Molts clients ens demanaven de construir una bona foganya al racó de la sala d'estar o als menjadors de les noves cases. Aquesta demanda no deixava de ser un repte important, un compromís seriós que ens obligava a quedar bé i que les noves foganyes, moltes vegades més decoratives que no pràctiques, no fessin fum. Havíem vist, i emprat, foganyes antigues que feien fum a les totes, i no hi havia manera de trobar el sistema constructiu per estalviar el fum que tot ho omplia. Poques funcionaven correctament amb els diferents vents que bufaven al llarg de l'hivern, i els mestres de cases més antics sempre tenien, deien ells, la solució màgica per estalviar el fum. A vegades era així, però moltes altres els clients protestaven perquè no podien controlar la fumera, i les parets de l'estança començaven a canviar de color.
El carrer de San Fernando no té sortida i he arribat a l'entrada de la sínia des Cuc. Les granotes ja han començat els seus càntics nocturns que caracteritzen l'entorn i ens recorden que una petita part del món d'ahir encara perviu al centre de la ciutat.