Llàgrimes de cocodril
Hi ha cops que algunes persones fan veure que estan tristos per fer llàstima als que els envolten i aconseguir la seva compassió. També hi ha persones que, tot i que realment no ho sentin de veritat, ploren perquè se les perdoni per una cosa dolenta que han fet, però no són llàgrimes de pena ni de recança real, sinó que són més aviat fingides, són llàgrimes de cocodril. Els cocodrils quan són fora de l’aigua tenen els ulls plorosos per poder mantenir-los en la solució aquosa que fa que no se’ls ressequin. Els cocodrils no estan tristos, com segurament algú va fingir la setmana passada al Parc dels Prínceps de París. Després de l’episodi vergonyant de la fugida de
Neymar al PSG, és obvi que alguna cosa s’ha de fer perdonar el brasiler. I sens dubte, aparentar que es comparteix el dolor col•lectiu, ajuda. En contraposició al cocodril, llegeixo que Digne, el lateral del Barça va ser un barceloní solidari més, dels molts que ens han fet sentir orgullosos aquesta darrera setmana. Més enllà dels mossos, sistemes d’emergències, professionals de la sanitat, taxistes, etc. molts ciutadans van exercir de solidaris, sense preguntar, sense esperar res a canvi, sense que ningú els ho demanés. Senzillament van ser solidaris. I Digne, en va ser un més i de manera anònima, sense escarafalls. Quina gran diferència amb el cocodril.
Aquest és un inici de lliga ben estrany. Fitxatges pendents, grans quantitats de diners invertides i molts nervis. Massa nervis diria jo. Les xarxes socials, que han arribat per quedar-se i que són una realitat indiscutible, de vegades també semblen una realitat paral•lela. Aquestes darreres setmanes, en l’univers Barça, s’han traspassat unes quantes línies vermelles, precisament gràcies a l’anonimat que et donen les xarxes. I no tot s’hi val. Potser que ens calmem tots plegats i comencem a pensar en clau de futbol. Ara sí que la lliga ja camina i és hora de remar plegats. O potser algú pensa que quan pitjor, millor? Seria tan greu com les llàgrimes de cocodril vessades a París, però que no eren altra cosa que un episodi més d’una enganyifa monumental