Txingurri Valverde
Ser entrenador del Barça és una de les professions de més risc que hi ha en el món de l’esport professional. Al fet de saber molt de futbol (primera condició i la més important) cal afegir-hi dots molt rellevants de comunicador, de psicòleg, de líder... Has de saber tractar un vestuari de gent jove, amb els seus egos i que són milionaris, sense oblidar que tenen una pressió mediàtica fora del que és habitual. L’entrenador en qüestió també ha de tractar amb una directiva que sempre està observada amb lupa per allò que s’anomena l’entorn i per fora d’aquest entorn. Una directiva que, a més, no respon als capricis d’un xeic àrab, d’un magnat rus o d’un xinès ric, sinó que respon davant d’una massa social complexa, gens homogènia, sempre disposada a opinar i que és crítica per definició. A més, en el cas del Barça gairebé és d’obligat compliment combregar amb una certa manera d’entendre el futbol que s’ha implantat en les darreres dècades, l’ADN Barça. Per tant aquelles persones que aspiren a entrenar el primer equip del Barça han de reunir unes característiques ben especials, a més d’estar disposats a treballar moltes hores, durant molts dies i renunciar a una certa intimitat. Els darrers entrenadors del Barça, uns més que d’altres, han seguit aquest patró i en els darrers 15 anys, llevat del Tata Martino , la banqueta del Barça ha tingut inquilins d’èxit. I ara tenim una altra persona que de jugador va tenir un pas fugaç i discret pel Barça, però que en canvi està demostrant una personalitat i una capacitat com a tècnic que ha sorprès molta gent. Si repassem les característiques que dèiem que havia de tenir el del del Barça, Valverde encaixa en el model. Al cap i a la fi, el malnom de ‘txingurri’ (formiga en basc) no sé si li ve perquè era un extrem petit i ràpid, o per la seva capacitat de treball. Ja se sap que les formigues són una màquina de treballar permanent. Sigui el que sigui, és bo tenir un que ara per ara funciona al camp, funciona amb els jugadors, amb la premsa, i se’n fa un tip. I que duri! Ahir la formiga tornava, en el sentit literal, a casa seva