Homenatge a Valdés
El 26 de febrer de 2012 vaig publicar en aquesta mateixa columna un article titulat, “Que bo que és Valdés”. La font d’inspiració d’aquell article era la mateixa que avui, el mestre Puyal. En aquella temporada LaTdP feia uns talls musicals que havia dedicat a cada jugador i que llençaven al llarg de la transmissió quan algun d’ells feia alguna acció de mèrit. La cançó de Valdés tenia un fons musical solemne i d’una èpica notable, el fragment inicial de “Carmina Burana”, una peça musical excepcional. I amb aquell fons musical les veus cantaven a cor, que bo que és, Valdés!. Era la manera de reconèixer les virtuts del millor porter que mai ha tingut el Barça i que més s’ha adaptat a un estil de joc que és especialment difícil per als porters. La porteria del Barça ha conegut grans porters, alguns dels quals no han superat la prova i han fracassat estrepitosament. La llista no seria pas curta, Vitor Baia, Rustu,
Lopetegui, Dutruel... em venen al cap sense fer cap cerca específica. I en canvi quan el moment era més complex un parell de nois del planter van emergir amb força,
Pepe Reina i Víctor Valdés .Ivaser Valdés qui es va quedar i va triomfar.
Doncs bé, el fil d’inspiració continua després d’escoltar la darrera transmissió de LaTdP, on
Puyal, en la seva portada va fer un tribut a Valdés. En el mateix, el periodista feia un homenatge al porter blaugrana amb motiu de la seva retirada i la seva “desaparició” de la vida pública a través d’un anunci a les xarxes socials. Un tribut merescut i carregat de raó, on després de dir tot un seguit de coses bones de Víctor Valdés,
Puyal plantejava que fins a quin punt el club es faria ressò d’aquest comiat de Valdés, i d’un possible homenatge, tot i que Valdés sempre ha estat molt reticent a qualsevol mena d’acte d’aquestes característiques. Em sumo a la pregunta, i n’estic convençut que després de la sortida per la porta del darrere de can Barça, amb una lesió injusta i inoportuna, la majoria d’afeccionats culers valorarien algun gest en aquesta direcció. Així el definia Joaquim Maria Puyal en la seva intervenció: Rar, orgullós, racional, maniàtic, fort, treballador... que bo que és, Valdés!