Planter d’esperança

mb el debut d’Ilaix Moriba a Cornellà ja són 6 els jugadors sorgits de la Masia que aquesta temporada han tingut protagonisme amb el primer equip: Ansu Fati, Araujo, Riqui Puig, Mingueza Konrad, a més d’Ilaix. Si hi sumem els veterans que també van començar a la Masia ( Messi, Busquets, Alba, Sergi Roberto, Piqué) la nòmina de jugadors de la casa no està malament. Pocs equips a Europa poden presentar credencials similars, i el millor és que això encara pot anar a més. I si hi afegim jugadors que tot i no estar fets aquí tenen joventut i qualitat ( Pedri, De Jong, Dest...) tenim l’obligació de veure l’ampolla mig plena. Ja sé que això no és la moda, i que hi ha una tendència important a veure-la gairebé buida del tot. La visió crítica sempre és necessària i útil, negar-ho és negar l’evidència. Però instal·lar-se en el cabreig permanent, en la crítica despietada, en el mal humor etern no és una bona solució.

Al Barça li queda molta feina per fer, molts reptes per davant i sobre tot perills imminents que són un risc important per al club. I hi ha dues maneres d’enfocar-ho: o recrear-nos en les nostres pròpies desgràcies, o començar a pensar que un futur millor, a més de necessari, és possible.

S’ha de veure l’aparició d’aquest nou talent com un senyal d’esperança. La qüestió, tanmateix, és que només des d’una visió col·lectiva, des del treball en equip a partir de diagnosis encertades es podrà enfocar el futur. Visions messiàniques, lideratges indiscutibles i que no toleren disputa, i versions amargades del barcelonisme haurien de ser un record del passat

Hi