Ernesto Escobar Ulloa: «El viatge és a les arrels de la cultura occidental»

Viatge al sud del Perú damunt la càrrega d’un camió: l’escapar com a cerca. Es tracta de Horizonte tardío, de l’escriptor peruà resident a Catalunya Ernesto Escobar Ulloa (Lima, 1971). Viatge iniciàtic, novel·la de carretera, realisme brut i punk rock es barregen per a recrear un retrat vívid del Perú de finals del segle XX.

— Què el va portar a Catalunya i per què es va quedar?

— A Catalunya em va portar la feina com a professor i l’atractiu de l’ambient literari.

— Escriu sobre el Perú des de Catalunya. És necessària la distància física?

— Ajuda a adonar-te que el lloc d’on vens és un més, no és ni el millor ni el pitjor com pensaves, hi ha molts llocs semblants.

— El temps fa la resta?

— El temps també ajuda, hi ha coses que de jove no veus, els anys et van donant una perspectiva més rica de la vida. La novel·la està inspirada en un viatge que vaig fer d’adolescent. Durant molts anys no vaig veure res d’especial en aquesta experiència. Quan em vaig posar a escriure-la de sobte em vaig adonar del potencial que tenia per parlar de la joventut, de la societat.

— La distància emocional és una altra cosa... — Cada cop la sento menys, potser perquè cada cop és més difícil parlar d’aquí i d’allà. De vegades m’assabento de coses que passen al Perú abans que s’assabentin els mateixos peruans i això és perquè allà segurament estan dormint i aquí ja va sortir la notícia a internet al matí.

— Escriu per apropar-se o per reconstruir el passat des de la ficció?

— No hi ha res que escapi a la ficció. Borges ens va ensenyar que fins al passat ens parla del present. Avui aquest passat és diferent per a mi, en gran manera és una novel·la sobre el present.

— La veritat és una cosa marginal, diu.

— La literatura li brinda una història al lector en forma de ficció, de mentida, si vols, però aquest intueix en ella una veritat, o moltes veritats, que no li són imposades, saca de la ficció una veritat amb total llibertat. Les arts en general tenen aquesta virtut, la d’anar forjant-nos un pensament crític, independent.

— L’horitzó arriba tard o nosaltres arribem tard?

— El viatge és a les arrels de la cultura occidental. Penso en Moisès i Ulisses. Don Quixot, per altra banda, és fundacional pel que fa al viatge a la novel·la moderna. L’horitzó actua com un miratge, és simbòlic. L’arribada en si mateixa és menys important que el viatge.

— En què diria que s’assembla aquell Perú dels 90 a Catalunya?

— Segurament en què allà també teníem terrorisme. Quan era jove no em semblava que visquéssim en una situació molt peculiar. Hi havia atemptats de Sendero Luminoso, però posaves les notícies i veies atemptats idèntics a Colòmbia, en la guerra del narco, després estava l’IRA i ETA a Europa... Jo pensava que el món era així, no li donava moltes voltes.

— La novel·la tracta de la por. Quina és la seva por més gran com a escriptor?

— Avui ens enfrontem a molts mals, alguns d’ells potser no són tan mals com desafiaments. Diguem per exemple les xarxes socials, que ens fan perdre temps. Després està l’avanç de l’extrema dreta, amb les seves idees cavernàries que es tradueixen en notícies falses, censura o el que ells diuen «cultura de la cancel·lació» per fer-se les víctimes.

Ernesto Escobar Ulloa.