La vida és un tauler

Alexandra Jiménez és el principal al·licient d’aquesta comèdia centrada en el món dels escacs

Nacho G. Velilla s’ha convertit en un dels principals valedors de la comèdia espanyola actual gràcies a èxits com Perdiendo el norte o Villaviciosa de al lado, on va establir els fonaments d’un estil que bascula entre l’humor blanc i la lectura social. No és Berlanga, òbviament, però la falta de pretensions i la seva capacitat per treure punta del registre còmic dels seus intèrprets el converteixen en un artesà funcional. Menudas piezas és la nova peça, valgui la redundància, d’una trajectòria que no es pot criticar per incoherent. En aquesta ocasió aposta per un registre també molt recurrent en el cinema espanyol i que s’emmiralla en fenòmens comercials com Campeones. I si té interès és en gran mesura gràcies a l’actriu Alexandra Jiménez, que des que va despuntar a l’oblidada La fiesta s’ha convertit en un dels rostre més versàtils i competents del panorama nacional. És ella, sobretot, la que acaba redimint una funció esquitxada d’unes quantes convencions però que, com és habitual en l’obra del director, abraçada l’entreteniment sense complexos.

La protagonista del film, Candela, és una noia que creia tenir la vida resolta. Però un bon dia ha d’afrontar un divorci tan inesperat com traumàtic, a banda de perdre la seva feina somiada en una escola d’elit. Forçada a reinventar-se, ha de tornar a casa, al barri del que sempre va voler escapar, amb una família que encara li tira en cara que els deixés allà amb la seva falta d’oportunitats. Com que necessita urgentment una feina per aixecar el cap, Candela accepta fer classes a un grup d’estudiants amb problemes d’integració i concentració. Al principi s’ho pren amb desgana i desinterès, però de mica en mica va descobrint que aquests nois i noies tenen unes quantes coses a ensenyarli, i més quan els transmeti la seva passió pels escacs i es trobin amb la possibilitat de convertir-se en campions d’Espanya. Velilla segueix el bon patró d’aquest tipus de pel·lícules, incidint en la progressiva empatia entre els personatges principals, treballant la idea de convertir la trama en una metàfora al voltant de l’ascensor social (els escacs són un símbol poc subtil, però sempre funciona) i aprofitant un bon planter de secundaris que inclou María Adánez, Francesc Orella, Luis Callejo, Miguel Rellán i Alain Hernández.