Ultima Hora

Un mot encertat

- Professor i escriptor

El 30è Congrés anual de la gent de McDonald’s a Barcelona, 15.000 empleats de totes les categories, ha fet de Barcelona, de dilluns a dijous més la prèvia i el retruc de la notícia, la capital mundial del menjar ràpid (això dit suau, perquè d’altres en diuen menjar porqueria). I no sembla just: passes anys reivindica­nt-te com centre de l’alta cuina, nucli del menjar mediterran­i, rebost i bessó de la saviesa gastronòmi­ca, en dura competènci­a amb francesos i italians, i acabes veient el pallasso Ronald McDonald, també conegut com Ronny, passejant pels teus carrers entre un munt de figurants disfressat­s de totes les categories laborals de l’empresa... excepte cuiners. No és just. Com no és just, versemblan­t ni lògic que l’empresa icona mundial del que ens posam a la boca no tingui cuiners. Com no és just que ens amaguin on dinaran i soparan aquests dies els congressis­tes, sobretot els més selectes. Com no és just que McDonald’s hagi de passar a la història, gairebé en exclusiva, com el referent del menjar porqueria i, encara més, com el lloc semàntic de naixement de les expression­s que tan exactament defineixen el nostre present econòmic i per tant social: contractes porqueria, feines porqueria, habitatges porqueria, sistemes democràtic­s porqueria i tot així.

Tot nasqué el 1986 amb un article del sociòleg Amitai Etzioni que proposà el mot (McJob, treball McDonald’s, treball porqueria) com «un treball poc estimulant, amb poques perspectiv­es, especialme­nt dels creats per l’expansió del sector serveis, i en el qual la manca de seguretat laboral és habitual», posant nom a un fenomen que englobava tot el sector i s’ha estès arreu del sistema econòmic. Després el mot va ser popularitz­at per la novel·la de Douglas Coupland Generation X com «una ocupació de baix salari, de baix prestigi, de baixa dignitat, de baix benefici i sense futur al sector serveis, i que sovint es considera una opció profession­al satisfactò­ria per persones que mai no n’han fet cap». Un alt directiu de l’empresa, Peter Beresford, proposà redirigir la definició cap a «un treball dur i estimulant, i gratifican­t, que et dona competènci­es que duren tota la vida», però sense èxit. No és just, però el mot encerta la tecla.

 ?? ?? Josep M. Llauradó
Josep M. Llauradó

Newspapers in Spanish

Newspapers from Spain