Un any sense Antoni Serra
Estimat amic Antoni. No voldria ni en broma presentar-me davant dels altres ni davant teu com un simulacre de marmessor testamentari ni com el cronista d’una fuga anunciada o no, ni com el testimoni d’una desaparició tant imprevista com sobtada, perquè la veritat sia dita, quan em comunicaren que t’havies evaporat com si de sobte haguessis tornat invisible, no em vaig alarmar gens ni mica. Vaig interpretar la teva momentània fugida no com un coup de foudre sinó com una simple aclucada d’ull de complicitat amb els teus amics, quelcom com una espècie de missatge en clau de compare a compare, de cronopio a cronopio, de ‘paredro’ a ‘paredro’ –com diria el nostre estimat Cortázar–. Quantes vegades ens havies expressat el desig en la teva condició de ciutadà preautonòmic (o postautonòmic) d’aquesta «terra inexistent» de fugir, de posar terra pel mig i escapar del bulle bulle de tanta mediocritat intel·lectual, de tanta corrupció política, de tanta vertebració fossilitzadora i de tanta degradació paisatgística i urbanística com la que està assolant la nostra illa!
Però jo sé, amic Antoni, treballador de la paraula, camarada en la utopia, que continues per allà fent la viu viu, amb la teva ‘immortal’ desaparició a sobre, qui sap si deambulant en aquests moments per la costa de Sardenya o per les illes Lípari. Així que, siguis on siguis, aixeco la meva copa de Vigne de Jesus i brindo per tu esperant el teu retorn. Llavors, espatlla amb espatlla, colze amb colze, ens n’anirem junts a prende el cel o l’infern a l’assalt.