La Vanguardia (Català) - Diners : 2020-10-25

6 Diners : 6 : 6

6 Diners

25 OCTUBRE 2020 LA VANGUARDIA 6 Diners INPUT L’ANÀLISI Transversa­l camins diferents. La que portem codificada al nostre ADN ens arriba via els nostres progenitor­s fruit de milions d’anys de selecció natural, amb les seves còpies perfectes i els seus errors que eventualme­nt es converteix­en en avantatges. Aquesta evolució ens ha cablat el cervell per aprendre, i per això ens calen els sentits. Ens equivocarí­em si penséssim que el cervell és una autòmat que reacciona a impulsos externs i prou. El cervell és una gran màquina de predicció. Partint de la informació de l’estat del nostre cos i del nostre entorn fa prediccion­s dels estats següents. Per això utilitza la nostra experiènci­a anterior en situacions semblants. Els estímuls que ens arriben pels sentits validen o falsen la nostra predicció. Amb aquesta informació actualitze­m el model intern que tenim del món. D’això en diem aprendre. Els éssers humans ja comencem a rebre estímuls físics al ventre de la mare. Aquests estímuls continuen un cop nascuts mitjançant el tacte, el gust, les olors, els sons, les veus, el contacte ocular, les abraçades, les cançons de bressol. En aquest estadi les neurones del cervell competeixe­n entre si per veure qui és més útil al conjunt, i creen noves connexions tot agrupantse i especialit­zant-se. A mesura que el nen creixi, l’aprenentat­ge físic anirà afegint estímuls socials d’un entorn d’individus cada cop més ampli dels quals aprendrà normes, valors, codis de conducta, regles ètiques i mems propis de la seva societat. Ens calen aquests estímuls socials per continuar validant les prediccion­s del nostre cervell per continuar aprenent. La gràcia és que no hi ha només una manera de fer-ho; de fet en tenim moltes i en diem cultures. Des del punt de vista evolutiu les cultures són un gran avantatge competitiu: com a espècie, quantes més maneres diferents de resoldre problemes tenim, més resilients som. La ciutat és doncs l’entorn estimulant per antonomàsi­a –en el sentit literal del terme– on en condicions normals, el debat, els negocis, els aprenentat­ge i les arts han prosperat. Podríem veure la ciutat com una extensió del nostre cervell (al revés també val). A més, a la intel·ligència col·lectiva hi podem afegir la dels algorismes de la ciutat digital, és a dir, tots els que condicione­n les nostres relacions, el nostre intercanvi d’idees i la nostra interacció amb l’entorn. Al cap i a la fi, Google Maps condiciona el trànsit; Twitter, el nostre estat d’ànim; Amazon bloqueja un carrer amb els seus repartidor­s; o Instagram homogeneït­za bars i restaurant­s en un heterogeni que els fa més instagrama­bles. Reduir les nostres complexes interaccio­ns físiques a interaccio­ns digitals no només redueix les nostres oportunita­ts d’aprenentat­ge, sinó que augmenta exponencia­lment les dels algorismes de les plataforme­s que fem servir. Per posar un cas actual: si els teatres i cinemes són buits significa que les sales de casa són plenes de gent mirant Netflix, que al seu torn ens mira mentre aprèn el nostre comportame­nt. Aquesta gran quantitat de dades i metadades massives conductual­s que la nostra vida connectada genera ha portat la intel·ligència artificial a una nova primavera per mitjà de l’aprenentat­ge màquina. El valor de les ciutats és el seu espai, el seu temps i les interaccio­ns entre els seus habitants. Les mesures de contenció de la pandèmia a què ens veiem sotmesos ens han obligat a traslladar efectivame­nt la ciutat a la xarxa. El teletrebal­l, el comerç electrònic, l’aprenentat­ge remot, l’entretenim­ent en línia i les xarxes socials han pres a la ciutat el seu espai i temps, i han confinat totes les interaccio­ns socials a un rectangle de LED. Quan la ciutat es redueix al menjador de casa, passa que l’àgora, el fòrum, l’acadèmia i l’amfiteatre es deslocalit­zen a Silicon Valley i a la Xina; ara són els algorismes els qui aprenen mentre nosaltres literalmen­t ens els mirem. En condicions normals això ja ens hauria de preocupar per al futur de les ciutats i la cohesió social, perquè l’esquerda entre la intel·ligència artificial i l’estupidesa natural es va engrandint amb cada dia que passem sense tocar-nos. Llegiu llibres per parar el cop. Josep Maria Ganyet Etnògraf digital Aprenents obligats a viure a casa nostra més que al nostre carrer, al nostre carrer més que al nostre barri, al nostre barri més que a la nostra ciutat i a la nostra ciutat més que al nostre país. Per causes externes, la gran màquina de generació de benestar i coneixemen­t que són les ciutats se’ns ha quedat clavada i el que era la seva fortalesa és ara la seva debilitat; les curtes distàncies que afavoreixe­n l’intercanvi d’idees, l’especialit­zació i les economies d’escala són ara el principal factor de risc i de transmissi­ó del virus. Si ens hi fixem bé, els virus humans i les idees no són tan diferents: tots plegats són unitats d’informació que lluiten per la seva supervivèn­cia, passen d’un individu a un altre, poden traspassar fronteres i sobreviure als seus portadors. Una idea, com un virus, pot canviar el món. L’objectiu de l’una i de l’altre és sobreviure i tots dos necessiten els humans per replicar-se. Amb els llocs de feina, bars, restaurant­s, universita­ts i teatres buits la cadena de transmissi­ó d’idees s’estronca, el seu nombre R de contagis baixa, i si ho fa per sota del llindar de la viralitat les idees entren en perill d’extinció. La informació entra al nostre cervell per dos Una ciutat és un espai, un temps i totes les interaccio­ns que hi tenen lloc. De persones amb persones, de persones amb coses i de coses entre si en el que hauria de ser una ciutat intel·ligent. Les ciutats són processado­rs eficients d’informació que afavoreixe­n l’intercanvi d’idees, l’especialit­zació i les economies d’escala. Això les converteix en àgora, fòrum, acadèmia i amfiteatre: en espai de debat per aprendre, en mercat per comprar i vendre i en grans espais d’intercanvi cultural i d’experiènci­es. La nostra civilitzac­ió deriva de les ciutats, són font de prosperita­t, i amb un 55% de la població mundial i un 75% previst per al 2050 són també el nostre futur. Les ciutats estan patint una prova d’estrès amb la pandèmia de la Covid. Les mesures per combatre-la esquincen el teixit de què són fetes: el temps s’atura, l’espai es fa petit i les interaccio­ns es redueixen a la mínima expressió. L’àgora és avui poc més que el rectangle de la pantalla de Zoom, Amazon ocupa tot l’espai del fòrum i l’acadèmia i els amfiteatre­s són buits. Ens veiem Intercanvi La ciutat és l’entorn estimulant per antonomàsi­a on el debat, els negocis, els aprenentat­ge i les arts han prosperat neoretro Amb l’àgora tancada la cadena de transmissi­ó d’idees s’interromp i el seu nombre R baixa. Si ho fa per sota del llindar de viralitat les idees entren en perill d’extinció |

© PressReader. All rights reserved.